MOIA - Sala d'exposicions Can Carnerl
Inauguració 17 de juliol a les 8 del vespre
Del 17 de juliol al 2 d'agost de 2009
Horari: Dimecres i divendres de 19 a 21 h.
Dissabtes i diumenges de 12 a 14 i de 19 a 21 h.

 
   
Presentació   |   Procés creatiu   |   Calendari d'exposicions 2008/2009   |   Contacte
 
  Els artistes i la seva obra
 
A.Z. i Lola Hosta
Antoni Casals i Gerard Bosch
Bourkha i Joan Vall
Francesc Díaz i Laura Generó
Jordi B. i Montse Dalmau
Jordi, Tània, Jordi Arévalo i Helena Escobar
José Luis G. i Pep Hinojosa
Josep Dalmau i David Muñoz
Laura i Gori Sastre
Lurdes i Montsita Rierola
M.R.F. i Carles Martín
Mª Àngels i Jordi Vall
Manel Riera i Oriol Rufí
Maria Molina i Agnès Capell
Miguel Ángel Alcoba Laranjinha i Fidel Bofill
Neus i Isa Basset
Noemí García Vila i Gemma Montilla
O.J. i Guillem Pla
Paco Lozano i Joan Sepúlveda
Roser i Núria Vall
Sara Alonso i Gerard Sentias
Sara Alonso i Ton Granero
> Fundació Centre Mèdic Psicopedagògic i Fundació Caixa Manlleu
> Enric Arqués
> Isa Basset
 

MURS INVISIBLES

A, B i C estan dinant junts. Podrien no haver-ho fet mai si les seqüències previsibles de les institucions on treballen no tinguessin evolucions i, perquè no, atzars. Potser fa 30 anys no s’haguessin conegut. Però és primavera de 2002 a Barcelona, i estan dinant junts.

A diu “jo d’art no hi entenc, i encara menys d’art contemporani”. B replica dient que és evident que sí que hi entén, que l’experiència de representar plàsticament el món, és una experiència primordial, que en la prehistòria ja es representava artísticament la realitat, que si li dónes a un nen llapis i paper el que fa és pintar.

B afegeix: “Sóc jo qui no entén de salut mental”. Immediatament A contesta que el que diu B és impossible perquè el patiment psicològic intens és una experiència per la qual tothom hi ha passat en algun moment, una situació, una qüestió essencialment humana.

C diu: “Si esteu dient el mateix potser el món de la bogeria i dels serveis de salut mental i el món de l’art i dels museus se semblen més del que pensem”.

A i B contesten a dues veus i rient: “Se semblen, sobretot, en que els especialistes, ja siguin crítics d’art o psicòlegs, quan parlen el seu llenguatge no se’ls entén. I si són crítics d’art i psicòlegs alhora es necessita, segur, traducció simultània!”.

C és llicenciada en Belles Arts i treballa des de fa anys en un museu nacional. B és responsable d’exposicions en un museu d’art contemporani. A és psicòleg clínic i treballa en serveis de rehabilitació en salut mental. Fa alguns dies que dinen junts, però avui tenen ganes de parlar. Per sorpresa d’ells mateixos, comparteixen un projecte.

C diu que el museu tradicional i l’antic manicomi poden tenir en comú els seus objectius: el de preservar i el de protegir. En el museu es preserven les obres d’art, que són tretes dels seus llocs naturals (de les esglésies per exemple, on exercien les seves funcions) per ser traslladades a una institució que les conservarà i les protegirà.
Es pot pensar que el manicomi preserva la racionalitat deixant fora de la comunitat a la bogeria, i protegeix a les persones internades dels seus malestars i de les pressions de la vida.

A contesta que el naixement de la pràctica en salut mental contemporània es pot fixar en el Tractament Moral ,fill de la revolució francesa, i el que diu aquesta teoria és que la bogeria o el desordre moral no es pot resoldre a on s’ha produït, i per això es van construir institucions psiquiàtriques fora de les ciutats i totes elles tenien un règim intern molt reglat, molt ordenat. D’internament, tenia aquesta idea de la protecció i mitjançant una vida molt ordenada guarir a les persones i que poguessin tornar a la seva vida d’abans. El gran fracàs és que el nombre de persones internades no va parar de créixer i era molt difícil sortir d’aquestes institucions.” A més a més, la majoria d’especialitats de salut mental van néixer o es van desenvolupar en aquestes institucions, que eren absolutament artificials i van acostumar als especialistes a treballar fora dels contextos reals de les persones, en aquesta mena d’hivernacles en els que la bogeria de les persones quedava molt més il.luminada i les seves capacitats ocultes. Potser ens va convertir en incompetents per treballar en contextos naturals com la família i la comunitat ”.

B diu que aquesta idea de protegir a la comunitat de la bogeria podia tenir efectes indesitjats com per exemple que la comunitat es desentengués de la responsabilitat amb les persones afectades.

A, emocionat, li dóna tota la raó, remarcant que aquest defugir de les responsabilitats no és una immoralitat, és una resposta lògica a la proposta de que el manicomi i els especialistes es farien càrrec del patiment psicològic i la bogeria.

La conversa es suspèn sense motius aparents.

De sobte C pregunta, què tindrien en comú el museu i el servei de salut mental contemporani?

B diu que el Museu Contemporani està en crisis permanent perquè no pot ser el museu tradicional però no se sap del tot què hauria de ser. D’alguna manera el seu paper s’està definint. Pretén ser útil a la comunitat, obrir-se a altres públics però es difícil “ Z volia fer un taller artístic amb gent gran i no hi hagut manera. Saps què deien? Que no entenien d’art modern”.

A respon que en certa manera això també li passa al servei de salut mental contemporani, sap el que no vol ser, però a vegades és difícil definir què vol ser. “ Sobretot a la pràctica. Ara li diem serveis de salut mental comunitaris pel fet de que ja no estan ubicats lluny de les ciutats, i perquè utilitzem, per a algunes activitats, serveis de la comunitat, però el contacte que té la gent amb aquest món, si no és afectada, familiar o professional, és escàs. El mur del manicomi quedava clar, els murs d’ara són difícils de veure però són tant o més forts que els d’abans”.

C conclou “potser els dos móns estan aïllats de la comunitat a la que pretenen ser útils. Potser hi ha un camí que és modificar l’aïllament dels dos móns i d’aquests amb la gent”.

B i C diuen a A, coneixem un projecte, Parelles Artístiques, de la Fundació Centre Mèdic Psicopedagògic d’Osona, alguna cosa diferent, més enllà del que hem fet”.

Enric Arqués Martí
Psicòleg clínic. Terapeuta familiar
Codirector Associació JOIA
Sots president Fòrum Salut Mental